"Nous poemes, nou llibre, nou blog...
Després de 5 anys, cal renovar-se, canviar de pell, com fan les serps.
Espere que gaudiu amb les noves llunes que he anat inventant al llarg d'aquests anys, després de l'experiència de l'espill."

Francesc Arnau i Chinchilla

divendres, 27 de març del 2015

Les meues proses II: ("L'habitació 101")


Gerorge Orwell a la ràdio (Imatge pressa de Google)
      Aquesta és la segona entrega de la sèrie de les meues proses més recents. En aquesta ocasió es tracta de “L'habitació 101”, que és un relat que vaig presentar al Concurs “ARC a la ràdio”, també de l’any 2012 (com “La càrrega”), que abordava el tema de la por, dins de “Sentiments”, que era el tema general d'aquella temporada.

      Aquest relat vol ser un homenatge a l'escriptor britànic George Orwell (sobretot a la seua novel·la "1984"). Ell, el mateix que molts joves idealistes de tot arreu del món, va participar a la Guerra Civil Espanyola com a milicià del POUM, i també ens va deixar les seues vivències a l'esplèndid llibre “Homenatge a Catalunya”, que pense no ha tingut el ressò que es mereix, sobretot pel seu títol (sic)...

      En aquesta ocasió, no podré oferir-vos, de moment, la gravació sonora del relat, encara que recorde que va ser emès per Ràdio Godella, al programa “Uno Cualquiera”, per Ramon Villaplana, que també va editar “La càrrega”, enllaç que us vaig posar a l'anterior entrada del blog, i del que Ramon m'ha dit moltes vegades que és un dels relats dels que més satisfet va restar en veure el resultat. Si no l'heu escoltat, la veritat és que val la pena: Cliqueu ací!!!

      El cas és que no trobe l'arxiu sonor d'aquest relat de l'homenatge a la novel·la d'Orwell, però ací podeu llegir la versió que vaig presentar al concurs:

L'HABITACIÓ 101

   Homenatge a George Orwell

      Tothom havia sentit parlar d'aquell quarto obscur i tenebrós, on a cadascú li aplicaven els procediments que més li repel·lien, per tal de fer-li confessar els seus crims i quins havien estat els seus còmplices.

      Ells només n’eren quatre, però a l’habitació 101 hi havia més de cent mètodes diferents per fer espaordir els detinguts. En primer lloc, mitjançant els interrogatoris rigorosos i sistemàtics, els psicòlegs endevinaven les fòbies de cadascun dels individus, i així aconseguien el seu propòsit, que era ni més ni menys, que denunciaren el que no estava escrit als papers (plans de sabotatge, boicots, atemptats, etc. )

      El Jon li té fòbia al foc, Iker no suporta l’aigua, encara que el cas d’Imanol és molt més complicat, perquè li donen paor tots els insectes.

      Tanmateix, el cas més curiós és el del Joseba, un xicon que no té dèries conegudes i que per això precisa de molts més interrogatoris per part dels sicaris de la Comandància. Al remat determinen que a ell tan sols li pot fer efecte una cosa: És tan tímid, que no suporta el contacte amb els éssers més estimats (amics, familiars, etc). És per això, que el cap de la Comandància ordena als seus subordinats, que localitzen a tota la gent que s’estima el Joseba. Ja sabem com és la gent, i més encara en situacions on cal demostrar allò que dus endins. Tothom l’abraça, el reconforta i li diu paraules afectuoses, mentre que ell es va enderrocant com un gelat al migdia els dies d’estiu...


      El Joseba no pot més i denuncia tots els seus companys, els familiars i fins i tot gent que no coneix, a canvi de que s’ature tot aquell desgavell de bons sentiments que el posen al llindar del suïcidi.


      Per a ell, tot aquell devessall de sentiments significa el mateix que les rates llepant el rostre de Winston Smith, i per això no dubta en trair els seus amics i familiars, com ho va fer el personatge orwelià amb la seua estimada Júlia.


      Aleshores ens preguntem: I de què li serveix al torturador? 

      Cadascú pot treure les conclusions pertinents.

***

"The Big Brother", fotograma de la pel·lícula 1984 (Imatge pressa de Google)

***

© 
Francesc Arnau i Chinchilla


      Passa de vegades que aquests relats que no van ser triats com a finalistes, personalment em van satisfer molt més que els altres que si van aconseguir-ho, però el més important és que encara no m'he desencantat, i continue enviant els meus relats, tot i esperant que es trenque el malefici.

      Els meus relats segueixen estant al Concurs “ARC a la Ràdio”, i sempre que no m’abandonen “les Muses”, continuaran estant.


Godella (l’Horta), 27 de Març del 2.015


Foto meua: Els guanyadors de l'edició de l'any 2012*
      * El Ferran va recollir el Premi de Lluís Servé "deomises" (a cadascú lo seu...)

***

dilluns, 23 de març del 2015

Les meues proses I: ("La càrrega")


Lliurament dels Premis "ARC a la ràdio de l'any 2012" a Argentona (Foto: "Lo Càntich")


      He manifestat en moltes ocasions que la Poesia em surt com el doll de l’aigua a la font (Salvat-Papasseit). Tanmateix, la prosa (sobretot la de ficció) em costa, i haig de treballar-la, estudiar-la, etc., i la veritat és que sempre no m'acaba d'eixir el que jo desitjaria.

    Els meus darrers contes i micro-relats d’èxit ja són prou llunyans en el temps. Encara que jo ho intente (sobretot per egoisme), per tornar al lliurament dels Premis ARC a la ràdio, com en aquella darrera ocasió, on vaig estar allotjat a casa dels meus amics Empar i Ferran...

      Ja han passat algunes temporades, i cap dels meus relats ha estat seleccionat.

      Ací podreu veure i llegir (en alguns casos escoltar) una selecció de tots els que he presentat (sense èxit)... Mamprenc amb "La càrrega", publicat a "relatsencatala", l'onze de març del 2012, en tota l'eclosió de la Primavera Valenciana:


Foto pressa del Google: http://vic.cup.cat/noticia/manifest-de-condemna-de-la-viol%C3%A8ncia-policial-contra-els-indignats-de-barcelona-i-lleida

LA CÀRREGA

http://www.goear.com/listen/1966fc5/la-crrega-relat-francesc-arnau-al-programa-uno-cualquiera-rdio-godella

http://lespilldelorb.blogspot.com.es/2012/07/els-meus-relats-la-radio.html


      Al furgó, el Manolo va pensant en com s’ha posat en aquesta “feina”. Ell, que de sempre al poble havia estat dels més progressistes. Se’n recorda de la crisi de finals del 2008, quan treballava a l’obra, i de sobte, es va trobar a les fileres de l’atur sense cap possibilitat de sortir-se’n. 

      Després de provar en alguns treballs, sense veure esperances de poder eixir endavant, es va presentar a una convocatòria de la Policia Nacional, on hi havia places vacants per cobrir als antidisturbis. En un principi li repel•lia una mica, però, com els hi explicava el professor Coviños, la seua tasca era imprescindible pel bon funcionament de la democràcia. Aquell professor els hi va inocular al seu cervell que, malgrat el que digueren els polítics, quan ells sortien a reprimir una manifestació que se n’havia eixit de mare, els manifestants eren l’enemic, i calia odiar-los incondicionalment.

      Ara al furgó, el Manolo està pensant en que, coses de la vida, aquell professor és avui el Cap de la Policia de la ciutat on es dirigeixen, que és la capital de la comarca on viu des de que van venir els seus pares a aquestes terres, allà pels anys seixanta. Van a sufocar les interrupcions del trànsit, que estan provocant els estudiants, en protesta per les retallades dels drets socials, que fins i tot els deixa sense calefacció a les aules.

      Ja han arribat al centre de la ciutat, i només eixir del furgó es despleguen per ocupar el terreny. De sobte, es troba perseguint una jove que fuig espaordida. Cec com va, l’empeny amb l’escut, mentre la colpeja ben fort al cap. Llavors escolta un crit que creu reconèixer... Efectivament, a uns metres veu la seua dona que es tapa la cara amb les mans, mentre que tota histèrica no para de cridar: “Assassins!” 

      El Manolo roman com una estàtua amb els braços caiguts, mentre contempla el cos de la seua filla Anna, la nineta dels seus ulls, que resta inert al terra. Mentre Pilar, la seua dona, la acarona suaument i les llàgrimes li brollen per les galtes. 


***

© Francesc Arnau i Chinchilla

dissabte, 21 de març del 2015

Dia Mundial de la Poesia

  
Recitant un poema de Vicent Alonso (Foto: premsa Godella)

            Avui es celebra el Dia Mundial de la Poesia, i jo vull participar, com he fet als darrers anys. Per això he enviat el poema que serà el prefaci del meu proper llibre de poemes “NOVES LLUNES”...

http://lletrescatalanes.cat/ca/programes/dia-mundial-de-la-poesia



      Com al nou blog  ja el vaig posar a la primera entrada, ara m’agradaria posar aquest poema que li vaig dedicar a la meua mare al llibre “L’espill de l’orb” (pàg. 75). El proper dilluns, 23 de març, farà vint anys que ens va deixar:

      URC DE FILL

                Per a tu, mamà...

        Et devia un poema, ací el tens, tot és teu !
Massa temps ha passat, caram ! com passa el temps !
Me’n recorde que eres, del que ja no n’hi ha !
T’agradava parlar-me, t’agradava escoltar-me,
t’has quedat sense veure aquestes coses que escric,
de segur que si fosses encara en aquest món,
em diries tothora que et llegís el darrer,
series la primera de les meues adeptes.
Ara ja no estàs sola, però obrires camí,
maleïsc a l’artròpode que et va devorar,
què valenta que fores, com va dir el teu marit,
aquell home, mon pare, plorant davant del llit !
I el teu germà Domingo que arribà massa tard,
el mateix que el teu fill, vint minuts de rellotge,
i aquell home a la porta contemplant el teu cos,
són records als quals mai no podré renunciar...
Almenys així evitares veure morir-se un fill. 

***

      Espere poder gaudir d’aquesta Diada tan emblemàtica molts anys més, i sempre que no m’hagen abandonat le Muses, intentaré participar-hi, com he fet enguany:

http://lletrescatalanes.cat/ca/repositori-dia-mundial-poesia/item/noves-llunes-de-francesc-arnau


***

Godella (l’Horta), 21 de Març del 2.015

diumenge, 15 de març del 2015

Més de 15 anys de Poesia...


(Foto "pakiu"): Llegint el meu poema a Castelló

      Vaig mamprendre a escriure Poesia de manera assídua a principi del nou mil·lenni. Sembla una "boutade", però és ben cert. En un principi havia fet alguna provatura esporàdica, però fins l'any 1.999 no m'ho vaig prendre seriosament. Al principi em feia servir una mica com a teràpia pel meu ànim, però és veritat que tot aquell que escriu, en el fons vol ser llegit pels altres, i per això mateix, vaig començar a enviar els meus poemes als concursos i premis que es convocaven pertot arreu del territori de la nostra llengua. També pensava que era la forma més fàcil de poder ser publicat, una altra de les dèries que afecten a tots, almenys a la immensa majoria dels lletraferits.

(Foto "pakiu"): Amb Vives i Isabel, raonant amb la Regina de la Magdalena

      L'any 2003, en plena efervescència de les mobilitzacions en contra de la que semblava imminent Guerra del Golf, i de la participació de l'Estat espanyol, que sota el govern d'Aznar va involucrar-se fins els ulls (recordeu les armes de destrucció massiva que mai no van aparèixer?). Doncs bé, en aquest context, el meu poema "Brut e diví", que era un homenatge al més gran poeta en la nostra llengua de tots els temps, l'Immortal Ausiàs March, va ser premiat amb la "Flor Natural" del Premi de Poesia Ciutat de Castelló, un guardó que, a més d'ésser de certa importància mediàtica, dintre de les Festes de la Magdalena, també duia aparellat la condició de ser llegit al saló de sessions de l'ajuntament, amb la presidència de l'alcalde de la ciutat (PP) i de la Regina de les festes. Uns dies abans havia estat l'actuació de Lluís Llach al meu poble, i duia una "pegatina" al pit que en aquells temps va fer furor:

Tota una icona que vam dur al pit a l'acte de Castelló (pakiu i jo)


      Tant és així que vaig decidir dur aquesta icona al meu pit a l'acte del lliurament del Premi. El meu amic Francesc Andreu García "pakiu", que va fer les fotografies, també la duia, i va ser tot un encert. A la crònica del diari Levante EMV, edició de Castelló, l'enviat especial, que va signar la crònica amb les sigles V.B. va ressenyar el següent:

      "Francesc Arnau, que llevaba en la solapa de su chaqueta, una pegatina con el eslogan "No a la Guerra" dió lectura al poema ganador y seguidamente dedicó unos versos escritos exprofeso para honrar a la reina de las fiestas de Castelló." (sic)

      Encara guarde a casa el diari amb aquella crònica, que per cert, va ser la primera i la darrera en la que vaig rebre un premi d'aquella importància.

(Foto "pakiu"): Amb tots els acompanyants, familiars i amics, després de l'acte...


      Ho vaig explicar tot en unes "Noves Rimades", que ací podeu llegir... Va ser un 15 de març, com avui, però ja han passat una dotzena d'anys: 

CRÒNICA  EN NOVES RIMADES


Vaig a contar

què va passar

quinze de març,

a Castelló

fou l’ocasió

saló de plens

molt de nivell

acompanyat

dels familiars

Núria vingué

no així Guillem

alguns amics

grossos i prims

Pakiu i el Roig,

Vives... com no!

Flor natural

tot un regal

per debutar

millor no cal
                              
d’Ausiàs March

l’ànima i carn

brut i diví

l’aigua i el vi,

glossat, lloat,

místic i amant...

I al parlar

vaig deixar clar

que sóc l’Arnau

i vull la Pau!

Portava doncs

per als mirons

escrit al pit

això que he dit:

NO A LA GUERRA!

DONEN CAGUERA!

Vaig començar

atrafegat

i poc a poc

com un badoc
                                                              
vaig acabar

de recitar

com un actor

de professió

i al final

com un xaval

vaig dedicar

solemne i clar

flor i poema

per a Elena

Regina de

la Magdalena

el darrer vers

fou ex-profés

fet i signat

i contrastat

a Castelló

puc dir-ho jo

vaig tocar el cel

per uns moments

qui l’ha tocat

vol repetir

jo que ho he fet

us ho puc dir.

I el dinar

en “Eleazar”

un restaurant

ben situat

i a més a més

recomanat

la carn vol carn

fins per menjar

i el mateix

passa amb el peix.

Jo sóc aquest

que manifest:

Francesc Arnau

home de pau

amb ideals

vers i legals

si em voleu

ací em trobeu.    

***

24/III/2.003


 Francesc Arnau i Chinchilla   

dijous, 12 de març del 2015

17 anys sense el meu germà Pep


Josep Arnau i Xinxilla (Foto THLG)

      Avui fa 17 anys que ens va deixar el meu germà. No feia ni un mes que acabava de complir quaranta-un anys. Recorde que era una setmana abans de Sant Josep, i ell encara que estava sense forces, amb la malaltia ja molt avançada, tenia il·lusió d'anar a tocar els dies de Falles. Li agradava molt anar-hi, i comentava que els fallers de la Falla on sempre tocaven els de la seua colla (La Banda del "Casino Musical" de Godella es dividia per a l'ocasió), els tractaven molt bé. Era una Falla dels poblats marítims, encara que no recorde exactament de quina zona.

      El meu pare se'l trobà de matí quan ja no hi havia remei, i recorde que jo treballava al torn del matí, i quan vaig arribar a casa, vaig rebre la notícia. Vaig passar, després de dinar una mica, a fer-li companyia a mon pare, que estava destrossat. Ja no va a alçar el cap, com aquell que diu, i poc més d'un any després, va fer el mateix camí. Recorde que es va presentar un home que deia que havia conegut al meu germà, i que li agradaria veure'l. El meu germà estava a la seua habitació, i el vaig acompanyar, per deixar tranquil a mon pare que ja tenia prou l'home... Jo encara no m'havia atrevit a veure'l, encara que també és veritat que duia poc de temps a la casa (vint minuts escassos). Em va sobtar l'actitud reverencial del desconegut, que es va quedar meditant, amb la vista fixa en el meu germà, que semblava estar rient-se.

      Allí estava Pep, amortallat amb una americana, que solia dur a sovint, i que portava al trau de la solapa l'escut del Barça. A la capçalera del llit, el retrat de Karl Marx, que jo mateix li havia regalat, presidia l'escena.

      A l'endemà va ser el soterrar, i també restarà sempre a la meua memòria, aferrat als forats del formatge de gruyère, el record de la Banda "Casino Musical" de Godella tocant a la porta de la Parròquia, tots uniformats, i passant a donar-nos el condol. Alguns dels meus companys del treball, me comentaven temps després, que mai no havien vist un soterrar com aquell.

      Fins ací els records d'aquell dia, que avui m'he atrevit a posar en lletra (potser perquè una mort de disset anys és gairebé major d'edat). Tanmateix, sí que volia fer per retre-li el meu homenatge en aquest dia, i també compartir-lo amb tots els que el volien, en primer lloc, posar el vídeo de l'actuació de "Ball a Banda", on Pep tocava la tuba (surt a l'esquerra... sempre a l'esquerra!), interpretant "El Cant dels Maulets", un tema que li va molt bé al tarannà del meu germà. És la única gravació que hi ha  al YouTube:





      També volia mostrar el seu quadre "Branca d'atmeller" que tinc a ma casa:

"Branca d'atmeller florit" oli sobre tela de l'any 1990 (foto meua)
   
       I ja per finalitzar, algunes fotos més:

Amb el meu germà

Amb Pep i Mª Àngels

Al Taller-Escola del Molí (Foto gentilesa de Jordi Durà del THLG)

"Bon viatge pels guerrers/ que al seu poble són fidels..." (Foto meua)


***

dimarts, 10 de març del 2015

PERQUÈ VULL! (Homenatge a l'Ovidi)


(Foto Isabel Català): A Alcoi, al seu poble...
Homenatge a l’Ovidi Montllor

Avui fa vint anys que ens va deixar l’Ovidi... Un dels grans de la cançó, i tot un referent pel País Valencià, on el Col·lectiu que duu el seu nom, aglutina tots els músics que encara són a les trinxeres utilitzant aquesta nostra vella, bella, compartida i dignificada... menyspreada, ridiculitzada, ferida i malmesa llengua, per aquells que encara ens manen (quina vergonya!).
 
 No vaig a caure en el tòpic de que està de vacances com tothom diu. Crec que l’Ovidi mai no s’hagués agafat unes vacances amb el panorama actual. De ben segur que hi seria a l’avantguarda, com sempre.

M’agradaria, per retre-li l’homenatge que es mereix en aquest 20è aniversari de la seua mort, posar unes frases (un decàleg tan sols) com si les digués ara, si encara estigués entre nosaltres en carn i ossos. Tanmateix, les respostes les signe jo personalment (no us penseu que m’amague darrere de l'Ovidi):

PER QUÈ?

-Per què dius el que penses?: Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar...
-Per què ets tan roig? Perquè vull! Perquè m’agrada el color i el que representa...
-Per què no creus en modes? Perquè vull! Perquè no m’agraden les imposicions...
-Per què ets republicà? Perquè vull! Perquè l’Estat no és deuria d'heretar...
-Per què pites a l’himne? Perquè vull! Perquè aquest no és el meu...Cap dels dos no ho són, ni l'u ni l'altre...
-Per què no et conformes? Perquè vull! Perquè els veritables conformistes són els morts...
-Per què parles català? Perquè vull! Perquè és la meua llengua, encara que jo, com ell, també ho faig a la manera de València... 
-Per què renegues del blau? Perquè vull! Sempre que parles de la Senyera...En la meua no hi ha tal color...No m'agrada el que representa, al contrari del roig...
-Per què no creus en déus? Perquè vull! Perquè pense que són invents dels homes...
-Per què ets irreverent? Perquè vull! Perquè un bon atac sempre ha estat la millor defensa...... 
-Per què fas aquest homenatge? Perquè vull! Perquè ara ens caldrien molts més Ovidis...





<iframe width="560" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/jeepvX0fX68" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>


  Godella (L’Horta), 10 de març de 2015 -20 anys sense l’Ovidi-


***


HOMENATGES A L'OVIDI:

TONI MOLLÀ

NACIÓ DIGITAL

"OVIDI PER OVIDI" (TV3)

EL CAU DE CALPURNI

CCMA (GENERALITAT DE CATALUNYA)

VEU (UNIVERSITAT D'ALACANT)

L'INFORMATIU (RTVE)

FESTA DIRECTE! CAT

BARNASANTS

BLOCS.MESVILAWEB.CAT

A L'ESPILL DE L'ORB... (fa uns anys)


***

      Ja per finalitzar, vull dir (com ja he fet en alguna ocasió) que guarde a casa meua una Senyera (on, per suposat, blau no hi ha) amb la signatura de l'Ovidi, de quan el meu germà Pep i la seua colla van organitzar un recital del cantant ací al poble. Un record és un record...

Francesc Arnau i Chinchilla

(Foto: Ferran d'Armengol) A Alcoi amb el Roger, l'Empar i Isabel

Foto meua: Centre Cultural Ovidi Montllor a Alcoi



(Foto del Roger): A la Plaça de Dins, amb els germans Rodríguez Castelló, Juli Capilla, Mercè Climent, l'Empar i el Ferran...
I la meua Isabel!


***