"Nous poemes, nou llibre, nou blog...
Després de 5 anys, cal renovar-se, canviar de pell, com fan les serps.
Espere que gaudiu amb les noves llunes que he anat inventant al llarg d'aquests anys, després de l'experiència de l'espill."

Francesc Arnau i Chinchilla

dimarts, 15 de desembre del 2015

Concert a l'Església "In memoriam" dels artistes de Godella...

  
Cartell del concert (web Ajuntament de Godella)

      El passat diumenge, 13 de desembre, es va celebrar a la Parròquia de Godella un concert de l'Orquestra del Palau de Dos Aigües, sota la direcció de José Manuel Palau, "in memoriam" dels artistes del nostre poble, i també de les víctimes del terrorisme.

La Cantata "Ich habe genug" de J.S. Bach (Foto: web Ajuntament de Godella)

      A la primera part es va interpretar la "Cantata BWB 82" de Johann Sebastian Bach "Ich habe genug", amb la veu del baix Vicente Antequera. Aquesta obra és un cant a la adoració sense embuts, i tan sols cal traduir els darrers versos que diuen: 

      "M'alegrarà la meua mort/ ah! si ja hagués succeït!/ Aleshores me'n lliuraré de totes les angoixes/ que encara em vinclen al món."

L'Orquestra del Palau de Dos Aigües sota la direcció de J. M. Palau (Foto: web Ajuntament de Godella)
      A la segona part es va interpretar el "Stabat Mater" de Giovanni Battista Pergolesi, amb la participació de la soprano Inmaculada Palmí, i l'alt Myriam Arnouk. La lletra diu (en essència) que la mare de Déu estava present, mentre el seu fill patia tot el martiri de la creu...

Un moment de la interpretació del "Stabat Mater" (Foto: web Ajuntament de Godella)

      L'assistència va estar molt bona, amb la presència de les autoritats locals, cosa molt d'agrair en plena campanya electoral de les Eleccions Generals, que tindran lloc el proper diumenge. Vaig gaudir d'una de les meues inconfessables dèries: La música sacra.

      La contemplació dels núvols del magnífic fresc de Corell, van contribuir al meu èxtasi!!!

***

divendres, 27 de novembre del 2015

Presentació del nou llibre de Vicent Alonso


Foto meua: Un moment de la presentació del llibre

       Ahir dijous, em vaig dirigir cap a la "Llibreria 3 i 4" de València, on va tenir lloc la presentació del nou llibre de Vicent Alonso, "Sobre una neu invisible" (Notes d'un dietari, 2003-2005), que és la continuació de "Trajecte circular", que va publicar al 2003.

      La veritat és que ja tenia ganes d'anar a un dels molts esdeveniments dels que em convida el Vicent, i que sempre, per la "Llei de Murphi", no puc assistir-hi.

Vicent Alonso al darrer acte on vam coincidir (Foto: Premsa Godella)

      L'acte va estar presentat per l'editor Gustau Muñoz, que va ressaltar les excel·lències del llibre, i després Gonçal López-Pampló, professor de Filologia Catalana de la UV, i antic alumne del Vicent, ens va endinsar en les pàgines del dietari, del que va comentar moltes referències.

      Ací podeu llegir el que l'autor diu sobre el seu llibre:


      Després es va passar a una roda de preguntes dels assistents, entre els que vaig saludar uns quants coneguts (Manolo Molins, Manel Rodríguez-Castelló, Dori Palència, etc...).
    
***

dimarts, 10 de novembre del 2015

"Paraules de poeta", recital de Poesia al Centre d'Art "Villa Eugenia" de Godella.


Cartell de l'acte

El passat divendres, 6 de novembre, va tenir lloc al Centre d'Art "Villa Eugenia" del meu poble, un recital de Poesia amb el títol de "Paraules de poeta", que els antics alumnes de Primària del Col·legi Sant Joan de Ribera de Burjassot, dedicaren als poetes de Godella (Vicent Alonso, Eduard Marco, Carles Cano i jo mateix).

Canviant impressions abans del recital (Foto: Premsa Ajuntament)

Els quatre poetes entre el públic (Foto: Premsa Ajuntament)

Aquest recital és el mateix que, ara farà dos anys, van fer al seu col·legi, i on ens convidaren als quatre. Ací podeu veure la resenya que vaig fer aleshores: "HOMENATGE ALS POETES DE GODELLA". Ara ja són estudiants d'ESO de l'IES "Vicent Andrés Estellés", però gràcies a la tenacitat de la que, aleshores, era la seua tutora, Dori Palencia, i amb l'ajut del Josep Antón, també professor, així com la disposició de les autoritats del nostre poble (Alcaldia, Regidoria de Cultura, Joventut, i l'equip de govern), ha estat possible aquesta audició, tot un regal dels alumnes al poble de Godella.

Les autoritats locals (Foto: Premsa Ajuntament)

L'acte va mamprendre a les 18,30 hores, i la sala va registrar una molt bona entrada, amb l'assistència dels quatre poetes homenatjats, familiars dels alumnes i representació de les autoritats locals (alcaldessa, regidors, etc.).

Els xiquets i les xiquetes van interpretar els nostres poemes en solitari, en parelles, en trios, en grups més nombrosos, i per acabar de manera coral. Vaig tenir l'honor de que van concloure el recital   amb el poema "Veus", que van interpretar la totalitat dels alumnes mentre sonava una cançó de l'Apa. Cal dir que tot el recital va estar amb suport audiovisual (cançons, música i dibuixos dels alumnes), i abans del començament també es va fer una semblança biogràfica de tots els poetes, amb fotografies i referències sobre l'obra de cadascú.

Els xiquets i les xiquetes (Foto: Premsa Ajuntament)

Després vam tornar la deferència, llegint algunes de les nostres darreres obres. Va començar l'Eduard Marco, que va recitar dos poemes sobre el tema de la Poesia i dels poetes. Carles Cano va fer quatre poemes, i fins i tot va aconseguir que el públic participés, com sol fer als seus espectacles. Vicent Alonso va manifestar que paga la pena, que després de gairebé 50 anys dedicat a l'ensenyament, experiències com aquesta li feien sentir-se satisfet, i que el seu esforç no havia estat inútil. Després va llegir un dels seus darrers poemes, i també un relat sobre l'epilèpsia del darrer llibre que ha publicat.

Eduard Marco
Carles Cano










Vicent Alonso
Francesc Arnau











Jo vaig agrair als xiquets i les xiquetes el regal que ens havien fet, dient també, que sentia enveja (o ràbia) per no estar en edat escolar i gaudir de mestres com Dori. Després vaig llegir dos poemes. El primer va ser "Els ulls de les estrelles", inspirat en una notícia que vaig llegir al diari, d'aquelles que publiquen sobretot a l'estiu, i en una versió que havia renovat afegint-li uns versos per a l'ocasió. Després vaig llegir el poema "Llindar", que parla d'aquells que deixen la seua terra, fugint de les guerres, de la fam i de la misèria,  i també la segona part que vaig escriure fa un any, doncs, com va dir el poeta francès Paul Valéry: "El poema mai no s'acaba, s'abandona",  i en aquest cas vaig tornar a reprendre el fil per a fer una segona part, que no descarte tinga continuïtat, doncs el tema no perd actualitat (per desgràcia).

Ací el teniu:
LLINDAR
  
Tu que estàs fart de guerres i misèries
i has arribat al límit de les forces,
no cregues que no tens com escapar-te,
encara pots conèixer altres coses,

deixar enrere els filferros amb pues,
un devessall de cops i de desgràcies,
mans de destral i llengües com espases,
la pols, la fam, les nafres, les mancances...

Encara que no veges més imatges
que un camp erm desert de novetats,
has de fugir de la buidor perpètua,
sigues valent i dóna un pas avant.

No saps el què t’espera a l’altra banda,
pel trau del pany ho intentes albirar,
però estàs segur de que la teua vida
serà millor si creues el llindar.


***

21 nov. 2009

 ========================================================

LLINDAR (2ª part)


Ja has trepitjat les terres d’Occident,
t’has adonat que no és el què esperaves,
ací també hi ha moltes penúries,
però és millor que al teu país d’origen.

Trobes alguns que no et fan bones cares,
et miren com un lladre i com un ase,
doncs tenen por de perdre privilegis,
i això els va molt bé a aquells que manen...

Però els homes no són pas com els arbres,
que fan arrels als terrenys més inhòspits,
i tots venim dels mateixos ancestres
que van voler explorar altres terres.

La Humanitat serà una nació
si aconseguim esborrar les fronteres,
el dia que no hauran ni amos, ni reis,
ni religions ni races ni banderes!


***

9 jul. 2014

 ========================================================

Després va estar el remat de la festa, amb els regals que ens feren els xiquets: un poema (dels actuals alumnes de 5è de Primària), una rosa, i el DVD amb el recital de fa dos anys.

Eduard llegint el poema que ens regalaren els alumnes (Foto: Premsa Ajuntament)

Jo els vaig regalar el meu llibre, i els el vaig dedicar a cadascú, i fins i tot, la seua professora de valencià de l'IES "V. A. Estellés" em va dir si podria anar algun dia a parlar sobre la Poesia als seus alumnes. Espere poder estar amb ells ben aviat.

Els protagonistes del recital (Foto: Premsa Ajuntament)

Amb mistela i coca, ens acomiadàrem fins una altra ocasió. El nostre poble és totalment imprevisible. Mai no deixa de sorprendre'm, i en aquesta ocasió va respondre a la crida de la Poesia.

*** 

Francesc Arnau i Chinchilla

També han comentat l'acte:



dilluns, 26 d’octubre del 2015

Viatge a la Tinença de Benifassà


Vista des del Mirador de Fredes, on es pot apreciar la Mediterrània al fons (Foto meua)

      Des de fa molts anys m'han parlat molt, i molt bé, de la Tinença de Benifassà, un territori que és al nord del nostre país, i que té la particularitat de que en un punt, a prop de Fredes (el Tossal del Rei), conflueixen les actuals comunitats d'Aragó, Catalunya i el País Valencià, que antigament conformaren la Corona d'Aragó, i que popularment es coneix com el "Tossal dels tres Reis", i la veritat és que no sé perquè, doncs el rei era el mateix als tres territoris.

      Enguany, aprofitant les vacances de la nostra filla Núria, i també (com no!) la seua disposició, ens vam plantejar (Isabel i jo), conèixer aquell territori (la Tinença de Benifassà), malgrat que el botànic Cabanilles la va qualificar com a la pitjor terra del nostre benvolgut país. Aleshores no es considerava el Turisme com a negoci... (Veure el llibre primer dels que va publicar Bancaixa).

      Tanmateix, puc assegurar que és un dels territoris més ben conservats (flora, fauna, conreus, monuments, etc...), de la nostra comunitat autònoma (País Valencià), i recomane a tothom que no el conega, que el visite.

      Ja tenia referències,entre d'altres, dels meus amics Empar i Ferran, que van gaudir fa uns anys d'aquests paisatges. També tenia la referència del meu paisà (godellenc com jo) J. Carlos Llorens, gerent de l'Hostatgeria Sant Jaume (Hotel Rural i Gastronòmic), que es troba al poble de Coratxà, ben endins de la Tinença, i un dels més tranquils per passar uns dies. Ací teniu l'enllaç:



      Cap allí se n'anàrem sens pensar-s'ho, després d'haver-nos posat amb contacte amb el nostre paisà, que es va desviure per fer-nos fàcil la nostra estada, doncs, hi érem sols a l'hotelet...

      Eixírem de casa el dimecres 14 d'octubre, prou tard, i arribàrem a Morella, ciutat que ja coneixem, a l'hora de dinar. Ens entaulàrem al Restaurant "La Blanca" del carrer Major, i la veritat és que dinàrem prou bé (olla, xulletes, etc... ). Després d'una breu passejada per Morella, ens dirigírem cap a l'hotel, i després d'instal·lar-nos, férem una caminada pels carres del poblet de Coratxà, on per cert es troba l'església més antiga (abans de 1.230) de totes les que estan documentades al nostre benvolgut país. El sopar va estar un suggeriment del Carlos (amanida i "solomillo" de cérvol).

Vista des de la nostra habitació (foto meua)

      Després de descansar com cal i de la dutxa matinera, a l'endemà visitàrem la Pobla de Benifassà, i l'església del Monestir de Santa Maria de Benifassà (es visita només els dijous). Abans visitàrem el Ballestar, un poble xicotet, però molt ben endreçat (d'allò que fa goig), Del monestir no cal dir massa coses, doncs, tan sols es pot visitar el temple de culte (església), que per cert, està una mica buida de continguts artístics. Tan sols vaig poder assabentar-me (escoltant les explicacions del frare a uns alemanys) de que tan sols hi ha vuit internes... ("No perseveran...").


El Ballestar (foto meua)

El Monestir de Santa Maria de Benifassà (foto meua)
La porta de l'església del Monestir (foto meua)

      Després de la visita, se n'anàrem cap al poble de Fredes, on dinàrem. Feia prou de fred, però la visibilitat era esplèndida, i des del Mirador de Fredes vam poder veure la Mediterrània, la nostra mar que potser estaria a seixanta quilometres, però que es podia contemplar amb tot el seu esplendor. El dinar bo, casolà i barat a "La Taverna", que ens va recomanar el nostre paisà, i encara vam tenir temps per a tombar-nos enmig de la muntanya i gaudir de la Natura.

      En arribar a l'hotel, des de la nostra habitació poguérem gaudir de l'espectacle de les cabres salvatges pasturant als prats d'enfront. Férem moltes fotos...

Les cabres salvatges al marge de pedra... (foto meua: des de la nostra habitació)

     A l'hora del sopar, Carlos em va sorprendre amb un "xuletó" de més d'un quilo, i després em va fer un "calmant", que segons diu la Guia Turística:

      "A poc que se fera festa/ i es feia de tant en tant/ cabien poques excuses/ per encendre un gran calmant/ La festa sembla no tenir fi/ perquè quan s'acaba el calmant/ ja se'n prepara un altre..."    

      La veritat és que a mi (digueu-me rar) m'agrada més el "carajillo de conyac", sobretot com el fan per aquestes contrades, i la veritat és que el Carlos també sap amanir-lo com cal.

      Del divendres, 16 d'octubre, vull destacar sobretot, la visita a la zona de l'embassament d'Ulldecona. És molt curiós que aquest poble de Tarragona, l'any 1949 va finançar la construcció de la presa, malgrat estar prou lluny del lloc, doncs no és el primer poble català que ens trobem (abans està La Sènia). Vam arribar passant primer pel poble de Fredes, per tornar a veuire la nostra mar des del mirador.

Isabel a l'embassament (foto meua)

      Cal ressenyar que hi ha molt poca gent per la comarca fent turisme com nosaltres, però la veritat és que paga la pena veure tot l'entorn del pantà. Al remat, després d'una breu visita al poble de La Sènia, a l'altra riba del riu, dinàrem al Molí de l'Abad (self-service de carn, embotits i verdures a la brasa). Abans visitàrem la Cova dels Rosegadors, encara que no poguérem veure les pintures rupestres. Després de fer una ruta per una camí forestal que s'endinsava al embassament, tornàrem a Coratxà, i sopàrem com a canonges (revoltillat de setes i xulletes de xai).

Jo a l'embassament d'Ulldecona (foto d'Isabel)

      A l'endemà, dissabte 17 d'octubre, després de l'esmorzar i d'acomiadar-nos del Carlos (tenia un grup de ciclistes i un altre de "moteros" per esmorzar), ens hem dirigit amb el nostre cotxet en direcció a Morella. Avui que se n'anem cap a casa s'ha posat una boira que ens ha perseguit gairebé tot el camí. En passar El Boixar, no ha passat el que ens augurava el nostre paisà, i abans d'arribar a Castell de Cabres ens hem trobat a la carretera (per cert molt mal senyalitzada) amb dos homes que havien sortir a caçar bolets (rovellons) i que s'havien perdut, malgrat ésser de la zona. Els vàrem apropar al poble, on havien deixat el seu vehicle, i nosaltres vam fer una petita aturada a Morella per fer algunes compres. La boira era encara persistent.

Vista des de l'habitació el dia de la tornada (foto meua)
   
Aleshores,vam decidir anar per la carretera que ens porta a l'entrada d'Ares del Maestrat, on pensàvem dinar, però les condicions eren encara més adverses, i per això vaig decidir davallar el Port (malgrat la boira) i anar fent camí, fins que vam decidir aturar-nos per a dinar al restaurant "La Pelejaneta", ben a prop de la desviació de Cabanes. El dinar boníssim, amb olla i galtetes.

Al parking de Morella (foto meua)

      En arribar a casa el temps ha canviat, Aleshores puc dir que hem tingut de tot, tot un luxe (boira, pluja i sol). Ara tan sols ens resta tornar a la rutina (la bici, la casa, els amics, la sogra...).

      Però a la Tinença, de ben segur que hi tornarem...

***
Francesc Arnau i Chinchilla   


divendres, 25 de setembre del 2015

"Estellés de mà en mà" a Godella.


Borja Penalba i Francesc Anyó (Foto: Premsa Godella)


      Ahir, dijous 24 de setembre, vaig assistir-hi al recital "Estellés de mà en mà" del Borja Penalba i Francesc Anyó, que es va celebrar a l'Escorxador del meu poble, dins de la Setmana de la Joventut.

Imatge: Cartell de la Setmana de la Joventut
      El recital va mamprendre passades les 19 hores, i abans gaudírem d'una picadeta amb alguns dels productes que l'Estellés anomena als seus versos (pa, vi, oli, pimentó torrat, seva crua, carabassa, cacau, etc...).

Amb l'Eduard Marco compartint el vi dels pobres... (Foto: Premsa Godella)

      Al remat, malgrat el que semblava al principi, l'afluència de públic va estar molt bona, i vaig poder saludar molts coneguts (Dori, Eduard, Jujo, Esgarramantes, etc.). 

Borja Penalba i Francesc Anyó (Foto: Premsa Godella)

      El recital va estar genial. Va copsar totes les meues expectatives. La veu del Francesc, l'esplèndida guitarra del Borja (que ja havia escoltat), la posada en escena tan familiar, la complicitat amb el públic... I també em va agradar la fusió de la poesia estellesiana amb algunes cançons(Llach, Mª del Mar Bonet, l'Ovidi...). Impressionant "Oh Calcuta" (sobretot la part de la guitarra). 
                                                                 
(foto meua)
                                                                    
(foto meua)
(foto meua)

      Me'n vaig anar satisfet, i més encara amb la notícia de que el proper 6 de novembre (si no passa res), les xiquetes i els xiquets del col·legi de Dori Palencia, faran un recital amb poemes dels poetes de Godella, com ja van fer aleshores a la seua aula. Ara, malgrat que tots aquells alumnes són als Instituts, tornaran a recitar els nostres versos, i jo no sé com agrair aquest gran privilegi de trobar-me entre els elegits: (Vicent Alonso, Eduard Marco, Carles Cano, i jo).

ACÍ US DEIXE UN TAST:

Vídeo promocional del recital   

***

Francesc Arnau i Chinchilla

dilluns, 21 de setembre del 2015

S'ha acabat l'estiu!!!


A Xàbia (Foto meua)

      Avui, 21 de setembre, s'ha acabat l'estiu, encara que continue (almenys per ací) fent moltíssima calor. Aleshores comença la tardor, l'autumne, la primavera d'hivern... Vegeu tots els noms que té aquesta estació, tan inspiradora pels poetes, en la nostra malaurada llengua.

      Però el cas és que la meua intenció era parlar de l'estiu que ja ha passat, i que ha estat el primer que he gaudit en la meua condició de pre-jubilat.

      Les vacances han estat pobres en viatges (sobretot per la nostra obligació de fer-nos càrrec de la meua sogra) i també en inspiracions poètiques. Tan sols vaig fer el viatge a Pamplona pels "Sanfermins", amb el meu amic Rafa, el seu germà Isidro, i Anafé, una companya de treball de Rafa.

El bou que es va tornar al corral a "l'encierro" del dissabte (Foto meua)

      També vaig anar un dia a "San Lorenzo de la Parrilla", el poble de la meua sogra, on un cosí d'Isabel té una caseta a la vora del riu (el Xúquer):

El riu Xúquer per "S. Lorenzo de la Parrilla" (Foto meua)

      Després, al mes d'agost gaudírem (gràcies als nostres fills) de dos dies a Dénia  amb la companyia dels nostres amics Ximo i Amparo.


A l'Hotel "Port Dénia" (Foto meua)

A Xàbia (Foto meua)

      També anàrem un dissabte (a finals d'agost) de boda, i poguérem gaudir d'una nit de festa, com feia temps que no havíem tingut l'ocasió.

A la celebració de la boda (Foto meua)

      El passat dissabte, vaig anar a València per assistir-hi a la Festa Estellés, que per primera vegada comptava amb la participació de l'alcalde de la ciutat, i també de les autoritats autonòmiques:


      Ara estic intentant esbrinar tota la informació que ens arriba sobre les eleccions del proper diumenge a Catalunya. La veritat és que tan sols ens arriben els canals de Madrid, i estic sentint vergonya del missatge de por que estan fent arribar a la població, i que tan sols estan aconseguint que cada vegada augmente el nombre de votants disposats a votar per la Independència. La veritat és que jo ho tindria clar a qui votar, i a hores d'ara, gairebé més de la meitat dels votants, ho tenen tan clar com jo. 

***
       
         Tanmateix, el més important d'aquest estiu és que he tornat al vici... de la bici!!!

dijous, 6 d’agost del 2015

70 anys d'Hiroshima

Hiroshima després de la bomba (Imatge de Google)

Avui és el 70è aniversari del llançament de la primera bomba atòmica sobre la ciutat d'Hiroshima, que va matar 70.000 persones a l'acte, i que a l'any següent, aquesta xifra es va triplicar. Tot això sense comptar el degoteig de morts per malalties produïdes per la radiació, malformacions, etc., que va ser produït per aquest fet, que jo personalment qualificaria de criminal, amb totes les accepcions del terme que li volgueu donar, i també en el seu sentit literal, i que totes aquelles persones innocents van patir a les seues carns. Però no me vull centrar en aquesta idea, encara que això de que va evitar víctimes és prou discutible...

Vaig veure un excel·lent documental a la 2, que us recomane, sobre les primeres fotografies que es van fer, després de la bomba:


També vaig veure en un altre documental que no té desperdici, on es parla del "Projecte Manhattan", i del que es va coure en aquell laboratori per a la destrucció, del que molts dels científics van sortir avergonyits, com el mateix Oppenheimer, que era el director científic de l'esmentat projecte, que va donar com a resultat la bomba atòmica d'Hiroshima, i també la que van llençar dies després sobre Nagasaki, que per cert, era un model totalment diferent de la primera, que no s'havia ni testat. Avui he llegit en un article que la bomaba d'Hiroshima no va ser eficient, i que tan sols el 2 % de la matèria radioactiva va fer la fusió. Imagineu-vos si hagues estat un èxit d'eficiència...


I, ja per acabar, m'ha sobtat veure el primer ministre japonés erigint-se en l'abanderat de la resistència anti-nuclear. Que no se'n recorda de Fukushima? L'energia nuclear també és perillosa quan s'utilitza per a fins pacífics, i això ho saben ells (els japonesos), com també ho varen patir a l'Ucraïna. Pense que l'energia així aconseguida és força barata, com ja apuntava el mateix Enrico Fermi, però ni la seguretat, ni el greu problema dels residus estan resolts.

Per això, jo encara avui dic:

TSUNAMI


                                            Honshü, 11 de març 2011

La terra ha tremolat com mai ho havia fet,
vuit coma nou a l’escala de Richter,
la pell se li ha trencat en més de mil bocins
i els vidres fragmentats han fet un trencadís
enmig les avingudes, els carrers i les places.
A dintre l’Oceà s’han format grans onades
obscures i terribles de deu metres d’alçada,
com quan dónes un colp amb el poal a vessar
i l’aigua es desplaça formant cercles concèntrics,
han envaït les costes amb tota impunitat
arrossegant vaixells com si fossen de palla,
com cagalló per sèquia van vehicles i cases,
i enceguen els ponts d’autopistes i els ports...
Les persones intenten escapar de la mort
pujant a les terrasses, però tot és inútil,
la corrent es desboca com un cavall salvatge
alliberant el monstre que dorm a la Central,
i aprofita l’ocasió per tornar a nafrar
els cossos de persones, d’animals i de plantes...
El botxí d’Hiroshima ha tornat a escapar-se!

***

Març 2011


Francesc Arnau i Chinchilla 


***

divendres, 17 de juliol del 2015

Adéu, Krahe!!!


Imatge del Google
El passat diumenge, dia 12 de juliol, ens va deixar un gran cantautor, poeta i filòsof de la vida, que va estar reconegut (encara que no com cal) al món de la música. Parle del Javier Krahe, que va mamprendre la seua carrera al costat del Joaquín Sabina a "La Mandrágora", i que sempre ha estat fidel a les seues conviccions. 

"La Mandrágora"

Tan sols cal escoltar les entrevistes que li van fer al llarg de la seua carrera, i també les seues lletres, que van estar censurades, fins i tot, pel mateix Felipe González, a l'època d'esplendor del socialisme...


Amb Pablo Iglesias

Sembla que darrerament, "Podemos" li havia fet tilín...

Per a mi aquest seria el seu millor epitafi:

"El Senyor no es mi pastor,
yo no soy un borrego..."

"Fuera de la grey" -JAVIER KRAHE-


"Fuera de la greu" J. Krahe

***

Descanse en pau!!!


dilluns, 22 de juny del 2015

Viatge a París (VII): El comiat -"De Montmartre cap a casa..."-


A Montmartre (Foto meua)
      Avui ja és diumenge, dia 7 de juny, i és el darrer de la nostra estada a París. Ens hem llevat del llit a les 8 del matí, com tots els dies, però avuí ens espera una jornada maratoniana. Cal endreçar la casa abans d'eixir, i deixar-ho tot en perfecte estat de revista. Els francesos són molt metòdics en aquestes situacions (cosa que no seré jo qui la qüestione). Ha hagut algun entrebanc amb el sofà-llit, i després de trucar-li al interessat, no ha posat cap problema. Desdejunem com cada dia, intentant aprofitar tot el que tenim al frigorífic, i ens posem en camí amb les maletes per deixar-les a casa d'Elena, una amiga d'Elisa que viu a la zona de la Plaça d'Itàlia, que està per cert a la zona sud de París, que és la contrària de la que pensem visitar avui; Montmartre

      També és cert que hem d'anar a la botiga de la FNAC als Champs Elysées, on els meus amics van comprar l'ordinador, per intentar canviar-lo (per allò del teclat, que la veritat no acabe de comprendre...), o almenys que els tornen els diners que han pagat. Agafem el metro corresponent per anar a casa de l'amiga d'Elisa, i deixem allí els nostres equipatges. Ens acompanyen a la zona comercial, on hi ha també una tenda de la FNAC, però els diumenges no obrin, i tan sols podem dirigir-nos als "Champs Elysées", on obriran les portes a les dotze del migdia. 

      Aleshores, ens acomiadem d'Elena i de Luís, que se'n van a les pistes de "Roland Garros", i ens dirigim a l'estació del metro per anar a "Champs Elysées". Vull dir que al districte on viuen els amics d'Elisa hi ha una fira, que pel que he pogut veure (enmig del nostre accelerat trajecte), està reblida de llibres de vell, antiguitats, ceràmica, etc... La llàstima és que no podem aturar-se ni tan sols un segon.

"Le Moulin Rouge" (Foto: Elisa Pont)

      Arribem a la tenda de la FNAC, i després de les gestions pertinents, aconsegueixen almenys que els tornen els diners, i ja ens dirigim cap a Montmartre. Eixim de l'estació i ens topem amb el "Moulin Rouge", tot una icona d'aquells anys de la "Belle Époque", i que segons la Viquipèdia, va ser construït per un empresari de Terrassa.

Els cafès de Montmartre (Foto: Elisa Pont)

      Després, anem pujant a Montmartre, gaudint de l'ambient i de tots els locals que hi ha als seus carrers (sempre ascendents). Ens deturem (Ximo i jo) en un dels bars, on he gaudit dels vins tan bons, com en tots aquests dies. Continuem Montmartre amunt, fins que trobem un lloc on dinar. La veritat és que el temps (aquell que mai no es detura) se'ns està engolint, i preferim menjar tranquil·lament i deixar la visita al "Sacre Coeur", que és el punt més alt del turó de Montmartre per a una altra ocasió.

Boda a Montmatre (Foto meua)

      Al remat trobem un lloc, després d'unes escales inacabables, on dinem prou bé. Decidim  després del dinar, que ha estat perfecte, que no estem (ens manca temps) per pujar fins la Catedral del "Sacre Coeur"Llavors, ens dirigim  a recuperar el nostre equipatge, i després, anem fins la terminal on estan els autobusos que ens portaran a l'Aeroport de Beauvais-Tillé, que per cert és ben a prop del Palau de Congressos de París, a la "Porte Maillot" i el Boulevard del mateix nom.

Ximo i Elisa al restaurant de Montmartre (Foto meua)

      El vol surt a les 21,55 hores, però la veritat és que aquest Aeroport als afores de París ha estat fet per a acollir els vols de "low cost", i té moltíssimes carències. Des d'ara ja puc dir-vos, i no és el primer que conec, que mai més tornaré a agafar un vol en aquest Aeroport...  Quan arribem, amb temps de sobra, el recinte és tot un caos. Nosaltres ens dirigim a la cafeteria per fer-nos un entrepà abans d'embarcar. En acabar, ens criden per la megafonia als del vol de València, i ens posem al davant de tots els que hi són a la cua. Ja sé que això sol passar, però la veritat és que dóna goig, colar-se al davant de tothom que està (hores i hores) esperant a la cua...

El meu amic Ximo Pont a Montmartre (Foto: Elisa Pont)

      Ja no vull fer més comentaris, però no podria oblidar-me mai (ni podré) de la vista que, després de deu minuts de vol, ens va dir el comandant de vol. La "Tour Eiffel" era tot un espectacle, i París embolcallava tot aquell miratge.

      En arribar a Manises, el nostre amic "pakiu", que també coneix la "Ciutat de la Llum", ens va rebre i ens va dur a casa nostra, on ens tornàrem a trobar amb les nostres vides.

CONCLUSIÓ:

Pense que haurem de tornar...

***

(A Versailles amb Elisa): Moltes gràcies! Sense tu no hagués conegut París... 
  ***
      JUNY 2015
         Francesc Arnau i Chinchilla

HEM DE TORNAR A MONTMARTRE!!! (Foto meua)

***